Reflexions basades en l’obra Les Flors de Londres
La vista és el sentit avantatjat en mi a l’inici d’un brodat. Els ulls em condueixen dels símbols, que representen el color, als fils. Fils de colors diferents que es corresponen amb el mateix nombre de símbols. Cada color i al seu torn cada fil es converteix en un ideograma.
Quan les mans comencen a codificar els brins, la percepció visual s’acompanya de la del tacte. Cap altre sentit apareixerà a l’escenari creatiu. Finalment avançaré lentament per l’esquema d’una imatge digital desmembrada en partícules diminutes de color: els píxels.
Les flors de Londres consta de quaranta-cinc mil punts de color agrupats entre ells en una aliança cromàtica de la que va sorgir un llenguatge artístic que, mitjançant símbols, em va anar acompanyant cap a la reproducció de la imatge. El llenguatge simbòlic va sintetitzar en setanta-cinc mil fils-pigments la imatge que al final del procés apareixeria a la tela.
Una imatge que vaig captar fa temps amb la càmera fotogràfica. Que vaig guardar gelosament, sabent que algun dia reproduiria fidelment sobre una tela píxel a píxel
Fins aquí la tècnica utilitzada en l’elaboració de les flors de Londres no va variar gaire de l’emprada en d’altres brodats ja realitzats.
La meva intenció era tornar a fotografiar aquelles flors sobre una tela utilitzant fils, malgrat que el tedi es va apoderar de mi a mida que brodava l’entorn del que al seu dia va captar la meva atenció.
Les flors eren l’essència de la fotografia; podien haver estat a un gerro, damunt una taula, a un jardí o haver format part d’unes males herbes crescudes a l’atzar. Independentment del seu context haguessin cridat la meva atenció. No van ser ni el gerro, ni la taula, ni el jardí ni les males herbes el que em va captivar al seu dia. Per tant havia d’evolucionar en el procés creatiu i modificar la imatge directament sobre la tela.
Vaig seleccionar aquells punts de color que no formaven part de les flors i sí del seu entorn. Alguns dels punts els vaig desfer sobre la tela i d’altres ja no els vaig arribar a brodar.
D’aquesta manera vaig aconseguir descontextualitzar la imatge, arribant a la conclusió que l’entorn no és important quan l’objectiu fotografiat està ja a la tela. El context de l’objecte o de l’ésser animat passa a ser un residu que roman etern a la fotografia i jo tinc la capacitat d’eliminar-lo de la tela.
Montserrat Gual