Reflexions basades en l’obra La Serp
On ets? Sovint penso en tu. T’imagino nedant solitària en el teu regne líquid. Permets que hi entri i et busqui. En fer-ho, la fredor de l’aigua envolta tot el meu cos i em fa estremir i és llavors quan prenc la decisió d’omplir els pulmons fins el límit dolorós i submergir-me.
Tan sols tinc uns minuts, no puc perdre ni un instant. Els meus ulls s’obren amb rotunditat i sondegen la paret de la roca que conforma la teva llar. No puc més, he de sortir a la superfície i tornar a omplir els pulmons. Sento temor; el fons de la bassa és fosc, és un negre insondable i tu pots emergir de la profunditat o bé aparèixer silenciosa per alguna sinuositat de la roca. Em submergeixo una vegada i una altra. Inhalo aire insistentment. Malgrat no desistir no et veig. Pressento la teva mirada, la teva presència, el teu ser. Però mai no et trobo.
És aleshores quan a la meva ment es confon la realitat amb el somni. Una realitat conformada pels raigs de sol que travessen l’aigua com florets i es claven al fons de la bassa, il·luminant l’abisme. Uns feixos de llum que creen reflexos eteris i subtils. Balles amb la llum. Ella és la companya de ball idònia, qui et permet exhibir el teu cos flexible i sinuós. En realitat no existeixes. Sóc jo qui et somia.
Decideixo deixar de submergir-me de manera intencionada. L’únic propòsit és que els pulmons se’m buidin d’aire per enfonsar-me al teu abisme. En fer-ho, un floret de llum em travessa i il·lumina aquest buit per on finalment he decidit endinsar-me. La manca d’oxigen m’oprimeix el crani i el tòrax. Quan obro la boca l’aigua m’ entra a borbollons inundant el cos i el silenci de la bassa s’apodera de la meva ment.
És llavors quan sento el teu frec als peus, als turmells. Sento com t’hi enredes de manera alterna. Ara a l’un, ara a l’altre, amb lentitud. Sóc conscient que ja no balles amb la llum; ara ho fas amb mi. T’has fixat en mi, per fi he acaparat la teva atenció.
El teu cos viscós ascendeix pel meu. T’enredes entre les cames i m’obligues a separar-les. Ara m’oprimeixes la cintura, i continues en el teu ascens perillós. Finalment m’envoltes el coll abraçant-lo, sense oprimir-lo. El deixes anar i comences a jugar amb el cabell, que a l’aigua s’ha convertit en un drap negre format de fils fins. Però aviat et canses d’ell i tornes al coll amb la determinació d’una assassina. Ara sí que el rodeges amb contundència, i mentre els teus anells l’estrenyen, el teu cap de serp es situa davant del meu i els teus ulls petits i negres observen la meva agonia. Crido el teu nom suplicant que m’alliberis. El pànic es va apoderant de mi. Veig la certesa de la maldat als petits i inexpressius ulls negres. Observo com gaudeixes del meu dolor, de la meva por i segueixes prement i prement, oprimint, anul·lant-me la voluntat.
Finalment, quan saps que estic vençuda, comences a alleugerir l’abraçada mortal. Et desprens totalment de mi i en la distància observes la teva obra. Veig l’orgull en tu. És aleshores quan decideixes tornar-me al món on pertanyo. Sense saber perquè ajunto les mans, de manera que te m’enredes als canells i lentament m’estires cap a la superfície. Em deixes exhausta sobre una roca. La llum em cega la visió, la pedra se’m clava a la pell i l’aire, en tornar-me a entrar als pulmons, es converteix en fines agulles doloroses. És llavors quan per les oïdes comencen a entrar els sons del meu món. Quan el silenci deixa de ser real.
Montserrat Gual