Reflexions basades en l’obra Set mesos, dues setmanes i dos dies
Després de treballar en aquesta obra durant set mesos, dues setmanes i dos dies, ha arribat el moment d’escriure sobre ella.
Estrictament parlant, vaig començar a treballar en ella quan era una nena. A la meva infància jugava amb les formigues. Les observava en el seu quefer quotidià i em fascinaven enormement les seves llars. Em passava hores estudiant com entraven i sortien de l’orifici que s’endinsava al terra sense que pogués veure les diferents cavitats que el composaven, tot i que m’imaginava on era la cuina, la sala d’estar i les diferents habitacions.
Als meus jocs hi havia un component de maldat unit a un altre d’ajut, de manera que en algunes ocasions obstruïa l’orifici i impedia que entraren i sortissin les residents, observant com el pànic s’apoderava d’elles. Quan el malestar inundava el meu ser, desembussava l’entrada i advertia com poc a poc es tranquil·litzaven. Era llavors quan el meu ajut arribava en forma de petites molles de pa que escampava prop de l’orifici.
Em sentia com una espècie de ser superior. L’existència de les petites formigues depenia de la meva voluntat, com si jo fos el Déu catòlic i poderós que tant em van fer témer a l’escola religiosa a la que hi assistia. Amb el temps m’he adonat que no jugava amb les formigues sinó que m’entretenia imaginant que jo era Déu. Segurament era el poder de decisió el que m’atreia, donat que al meu món infantil era en l’únic àmbit en què el podia exercir.
La meva atracció pels formiguers no va disminuir amb el temps. Es va mantenir latent. Mai vaig deixar d’observar-los i la fascinació pel treball metòdic i sense descans de les formigues sempre m’ha acompanyat. El fet que éssers tan diminuts puguin extraure de l’interior del terra quantitats tan importants de pedretes, en comparació amb la seva mida, em porta a reflexionar sobre la meva feina: acurada, sistemàtica, ordenada i repetitiva.
L’octubre de 2016 vaig fer la primera fotografia a un formiguer al terme municipal d’Isona i Conca Dellà, més concretament a les immediacions de Covet. Vaig pensar que després de tants anys d’interès per ells havia arribat el moment d’atorgar-los un lloc en els possibles brodats que duria a terme. La fotografia va quedar guardada, com tantes altres, esperant un moment que no tenia la certesa que arribés.
Quan em vaig plantejar la possibilitat de presentar-me a la VIII Bienal Internacional de Arte Téxtil Contemporáneo, i en veure que el concepte del tema convocant era “Ciudad sostenible, el arte téxtil un tejido integrador”, essent sincera, no se’m va acudir cap imatge que pogués motivar-me immediatament i vaig començar a fer fotografies al tramvia que passa per sota de casa i a l’hort urbà que tinc al balcó. Gairebé instantàniament em vaig adonar que cap d’aquestes imatges estava dotada de la màgia suficient que per a mi és imprescindible i que justifica que treballi sobre la mateixa.
Va ser llavors quan vaig pensar que seria estrany que entre les 11.940 fotografies guardades, de les quals no totes però si algunes estan esperant ser brodades, no trobés cap que reivindiqués el seu moment. Revisant-les vaig trobar el formiguer d’octubre de 2016. No hi va caler res més. En veure’l vaig saber que per fi brodaria un formiguer.
En aquell moment ja tenia alguns coneixements de la sostenibilitat ecològica dels formiguers, però vaig creure necessari començar una tasca prèvia al brodat, una documentació científica sobre dita sostenibilitat. Aquest fet em va conduir a consultar les següents pàgines web i extraure’n algunes anotacions que justifiquessin l’elecció de la imatge en relació al tema convocant:
https://www.muyinteresante.es/ciencia/articulo/la-agricultura-sostenible-de-las-hormigas
“…I és que aquests insectes socials semblen tenir molt a ensenyar-nos. Sense anar més lluny, la setmana passada el físic alemany Dirk Helfing va demostrar que els embussos interminables podrien ser cosa del passat si apliquéssim les tècniques utilitzades per les formigues, que són capaces de traslladar-se massivament d’una banda a una altra sense que el trànsit es congestioni.”
“…Ho tinc clar, la natura té la resposta a molts dels reptes que tenim en la gestió de les ciutats al món, que estem canviant a marxes forçades…”
“…Aquí és on la natura, mitjançant alguna cosa de la que ja he parlat en alguna ocasió (la Biomimètica), pot ajudar-nos a resoldre aquest problema, atacant la distribució ineficient d’aliments a les nostres ciutats…”
“…Durant el dia, les formigues obreres mouen les larves a les habitacions més properes a la part superior del formiguer, perquè obtinguin més calor. A la nit les mouen de nou a les cambres inferiors. El disseny dels formiguers varia depenent de l’espècie de la formiga…”
“…L’optimització en la gestió del transport d’aliments dins de les colònies de formigues pot inspirar-nos per optimitzar el transport d’aliments a les ciutats, adaptant la solució a cada realitat local tal i com es fa als formiguers…”
“…Ja existeix una empresa anomenada Farm Fare que està reinventant la cadena de subministrament local d’aliments i inclou granges familiars, centres de distribució descentralitzats i compradors orientats a la sostenibilitat que treballen com un formiguer…”
https://blogthinkbig.com/biomimesis-tecnologia-animales
“…La tecnologia inspirada en la natura, més coneguda com biomímesi, porta revolucionant el nostre dia a dia des dels temps de Leonardo Da Vinci. Quins trucs podrien oferir-nos els animals per possibilitats nous avenços?…”
https://faircompanies.com/articles/biomimetica-10-disenos-que-imitan-la-naturaleza/
“…Es tracta d’un edifici que regula la temperatura imitant un termiter, ventiladors que milloren l’eficiència imitant les espirals logarítmiques de la natura…”
“… Arquitectura biomimètica: un edifici que es termoregula com un termiter. És possible construir un edifici públic que mantingui l’interior a una temperatura constant i refrigerada durant tot l’any, sense recórrer a la refrigeració artificial, amb les despeses energètiques i mediambientals que això suposa?
L’Eastgate Centre de Harare, un complex d’oficines de mida mitjana, ho ha aconseguit imitant el disseny dels enormes termiters que construeix l’espècie de termita africana macrotermes michaelseni, una característica tomba en forma de xemeneia que pot mesurar alguns metres de diàmetre i alçada…”
Posteriorment a aquest procés de documentació a les xarxes, vaig dur a terme un treball de camp amb la finalitat de trobar i fotografiar el formiguer definitiu. Va passar el 2 de juny de 2018, també a un lloc proper a Covet. Entre aquesta data i el 6 de juny vaig preparar tot el material: impressió i ordre dels mapes de treball i localització del punt central i primer als mateixos, selecció dels 75 colors i posterior codificació en funció dels símbols dels mapes de treball, compra de la tela i ubicació del centre en ella.
Un cop realitzat tot el procés, vaig brodar durant set mesos, dues setmanes i dos dies. Tècnica i visiblement el resultat és una obra de 39 cm d’alçada per 59 cm d’amplada, amb un total de 70.850 punts, brodada sobre tela de tipus panamà i amb 75 colors DMC.
Fins aquí he exposat les consideracions tècniques de l’obra, aquelles que resulten visibles a l’espectador. Però existeix una dimensió oculta que només jo, com a autora de l’obra, conec. Es tracta de l’extensió temporal de la mateixa, en la qual el temps passa a formar part d’ella. Durant 577 hores i 15 minuts he estat al seu davant, he parlat amb ella, he transitat pels mapes de treball i aquest caminar m’ha conduit a la creació d’una imatge que és la que mostro. En el vagarejar per la meva obra hi ha hagut moments de tot tipus, de reflexió, d’alegria, de tristesa, de ràbia, de dubte, de distracció… i aquests moments també formen part d’ella. Sense aquests moments ella no existiria, no hi hauria cap imatge per mostrar.
Aquesta reflexió m’ha conduit a considerar que a la meva feina la imatge que jo revelo no és el més important. Gairebé dóna el mateix. El verdaderament important és el temps que he dedicat a crear-la. Podria fer milers i milers de creuaments iguals. El temps és el que compta. El verdaderament valuós és com transito per l’obra i el temps que li dedico. Per això és tan important tenir mapes de treball. Sense ells no puc arribar a cap lloc mental ni físic. El lloc físic és la imatge. El mental és personal.
També és important destacar el significat de la importància del revers de l’obra. Com es pot apreciar, sempre fotografio les dues cares de la mateixa. Anvers i revers. Les meves obres estan caracteritzades per l’ordre, la repetició, allò sistemàtic. Aquestes característiques són ben visibles a l’anvers. L’anvers és el que mostro en primer lloc, és allò ben vist, socialment acceptable i comprensible. Pel contrari, el revers connectaria més amb el caos, el desordre, allò no acceptable, no ordenat, que mostro en segon lloc i que no obstant és tan important com el seu contrari. Senzillament es tractaria d’una dualitat amb la que convisc diàriament i que estaria estretament unida a la dimensió temporal i mental de la meva obra.
No voldria acabar aquesta exposició sense esmentar el tema dels residus. Set mesos, dues setmanes i dos dies ha estat la primera obra en què de manera conscient, tot i que no des del principi, he guardat amb cura els residus que generava. Bàsicament es tracten de bris sobrants, desfetes dels llapis en fer-los punta i etiquetes dels fils utilitzats. Aquestes restes estaran guardades a una caixa etiquetada amb el títol de l’obra. Formen part del procés creatiu. Existeixen perquè existeix l’obra i l’obra existeix perquè elles també ho fan, per tant són necessàries per entendre-la i a més tanquen el cicle constructiu.